Llibre imprès II

He de dir que el dia havia estat molt llarg i no un dia qualssevol. De manera que quan l'endemà em vaig aixecar com sempre al sentir el crit rogallós del despertador, el meu estat semi-inconscient no em permetia, de moment, discernir quins elements havia afegit a la realitat, en els meus somnis.
A la lluita de decidir si em llevava o no, si em vestia o no, si sortia al carrer o no, va guanyar la impertèrrita tranquil·litat de la quotidianitat. Ja em prendria el cafè al bar de sota el despatx. Vaig alçar la veu, de la porta de casa estant, i vaig dir adéu a la Marta.
Al carrer Bethanien, les fàbriques  de disseny minimalista rehabilitades com a centres d'art contemporani restaven tancades després d'una nit blanca. Al carrer Scherer, els quioscos eren oberts ja feia estona i els diaris parlaven del governant de torn i la crisi econòmica. No sabia si deien alguna cosa més perquè no vaig voler aturar-me a comprar el Neue com sempre.      

Llibre imprès I

Mirar enlaire em produïa vertigen. Plena nit i llums de tots colors: malva fluorescent al gratacel més alt, verd d'ampolla als cristalls centrals, blanc virtual com a esquitxos difuminats entre els perfils d'acer, groc càlid però efímer al coffe-shop de la cinquena planta, tonalitats negres a l'edifici de l'esquerra i un cel blau-elèctric de ciutat sense núvols.
Innúmers personatges es movien amb la tranquil·litat de jornada laboral conclosa. Al baixar la vista al terra i continuar caminant, em va semblar travessar un mar de cames amb els genolls una mica flexionats, com joncs que fan rotllana però en un mosaic grisenc reflectint les ombres allargassades i estàtiques. El brogit que m'arribava a les oïdes eren veus d'estiu i rialles que irrompien de sobte per sobre d'alguna música de mode d'algun local també de mode.
Vaig intentar caminar de pressa sense abastar més que la punta de les meves sabates, mentre sentia bategar el cor desbocat i la suor em regalimava pell avall. Dos carrers més i estaria a casa. Dos minuts més i la Marta m'obriria la porta. M'aturí un moment a la cantonada del carrer Schinkel per a passar-me un mocador per la cara i el coll. Vaig respirar profundament el temps necessari per amagar els estralls del meu estat anguniós. Vaig caminar assossegadament fins al bloc de pisos de rajola vermella, i a la porta número quatre de  la sisena planta, introduí la clau al pany i vaig cridar harmoniosament  a la meva dona: ja sóc a casa.

   

Tiempo

Bajó del monte porque parose el Tiempo,
cruzó pórticos en ruinas
y ya no silbaba el viento.
Lacios los cabellos cubrían su cara,
frío el mármol tomaba su piel
y ya no cantaba el alma.

¿Acaso no te avisé ?
¿No viste a la Luna perseguir al Sol?
¿No tornose negro el día y blanca la noche?
Melena tiene el león, y cola la sirena.

"Por hombres por un hombre por el poeta"
llegó al Río Sagrado
y se unió a su belleza.

de Rafael Alberti

Nana  de la Tortuga

Verde, lenta, la tortuga
¡Ya se comió el perejil,
la hojita de la lechuga!
¡ Al agua, que el baño está
rebosando!
¡ Al agua pato!
Y sí que nos gusta a mí
y al niño ver la tortuga
tontita y sola nadando

Rafael Alberti

Nadie

Ya de regreso voy a mis entrañas
que a la intemperie pasear no quiero
pues si encuentro aquello que más deseo
no procuro tejer tela de araña

Inconcluso no muevo una pestaña
y nadie adivina mi fuero interno
encerrado siempre en mi frío invierno
pensamientos de la peor calaña

Y muerto estoy olvidado de nadie
sin tus labios que pronuncien mi nombre
en el regazo de la Madre Tierra

Ya me dejó mi sombra aquella tarde
que siendo sol de agosto vino noche
porque viniste tú, y no me vieras

Bruma

Ana me mira altiva, ojos profundos , pegados sus cabellos trazando perfecta línea hasta el lóbulo de su oreja derecha, y ahí, hacia atrás, recorriendo su cuello, blanco, desnudo, perfecto.
Es su última imagen antes de salir de casa.
El traqueteo del tren  es traqueteo distinto dentro del tunel. Y cada vez que salgo de uno, sé que voy a entrar en el siguiente. Y ya no sé si el tunel me cobija o me engulle y si fuera cojo aire o me encojo.
Pero ya llegamos a la estación, y aún con bruma, las luces amarillentas de las farolas adivinan perfiles curvados por el frío con maleta en mano y cuellos subidos más allá de las barbillas.
Ana persiste en mi memoria.

Bruma

Ana.
Levito sentado en el tren. Velocidad a ralentí que me atorbellina fuera de la ventanilla en esas imágenes que se suceden en una sola. Son mis ojos que enfocan asomados por esa breve línea entre las pestañas. Óleo sobre lienzo que desdibuja amalgama de colores.
Ana.