Sóc la que ja té nom

El meu pare és profesor d'institut, una mica desmanegat i amant de protagonitzar polèmica. Diguem que és més a fora del sistema que no pas a dins, i això fa que deixi anar UN exabrupte (UN i en majúscula). El llenguatge és la seva passió, però ha de ser escrit,  i la ironia fa de fil conductor d'una imaginació habitualment fosca.

Em dic Eduard

És ben bé  pintar-ho com tu vols. T'aixeques al matí i t'inventes l'història. No estic casat, la que es lleva al meu costat no és la meva dona i enlloc d'anar a classe a fer de professor he quedat amb un grapat d'aspirants a actor que venen per allò del casting.
Hi ha un que dóna llatí als de segon de bat que no crec ni per un moment que li passi pel cap imaginar una altra vida que no sigui la seva. Deu ser que s'hi troba a gust. La d'anglès, en canvi, sembla necessitar, i amb urgència, que un meteorit caigui just al costat de l'institut, per no dir a damunt, i començar de zero.
Em dic Eduard, ella Sònia, i el nadó que ve de camí encara no té nom.

Llueve

Llueven tus ojos como esas tardes
de grises brumas entre montañas
junto a la calma junto al silencio
sobre mi cuerpo sobre mi alma
Llueven la luna y las estrellas
Todo llueve y me cala
Y los ligeros vahos del amor
llueven sobre verdades
También llueven los días
También las noches llueven
Y los besos con sus gotas y humedades
donde llovieron mis sueños
Un halo cristal hay destellos alados
sueños dormidos y sueños pintados
donde llovieron alientos y saliva
donde llovimos tú y yo como los mares

La teràpia de la Judith

Diuen que per a Derrida l'obra d'art només era la síntesi del que havia viscut l'autor, i ho va demostrar quan va deconstruir aquesta obra d'art i va trobar l'empremta dels episodis de la vida de l'autor.
Per a Magistretti cal explicar les experiències traumàtiques per tal de tornar a traçar l'emprenta neuronal en la memòria fent que cada vegada sigui meys profunda i l'acabis superant.

Això és el que he entès del que explicava la Catherine Malabou, filòsofa, en una part de l'entrevista publicada avui al diari: "Per això l'art és terapèutic.
Elaborant records i transformant-los en art, vas prenent distància respecte al trauma sofert perquè l'experiència és única però cada cop l'evoquem  de manera diferent. El fet no canvia; el record que en tens sí.
És el fenònem fisiològic de la cura per l'art, que també explica per què no pots pensar dues vegades amb el mateix cervell".

N'hi haurà molts que no hi estaran d'acord. Quan un no és un artista no pot transformar els records en art, el que sí que pot fer és escriure, per exemple, i sentir-se alleujat. I un escriptor pot  crear una obra d'art sense haver deixat anar els seus fantasmes (es veu, però que el Derrida no hi estaria d'acord).
Vaig tenir un professor de taller literari, al qual vaig anar només un curs i escaig, que no creia en l'escriptura com a catarsi. Era la seva opinió personal.

Jo algunes vegades m'he preguntat perquè escric un blog darrera el nom de Blancaneu. Però només he fet això: preguntar-m'ho. Potser alguns pensaran que tinc moltes coses que amagar, i d'altres que es tracta simplement d'un joc. Sigui pel motiu que sigui, a mi em va bé escriure. Li he de dir a la meva amiga Anna que també ho intenti. No fa falta que vagi al mateix psicòleg que jo, potser no cal ni que vagi a teràpia,  total ! sembla que hagi superat la separació del seu marit, i del seductor ja ni en parla..., però, ui! però n'hauria de parlar, no? d'això es tracta, no?

Enrevessat: no

"Los autores antiguos anteriores a Aristóteles no consideraban el sueño como un producto del alma soñadora, sino como una inspiración de los dioses y señalaban ya en ellos las dos corrientes contrarias que habremos de hallar siempre en la estimación de la vida onírica. Se distinguían dos especies de sueños: los verdaderos y valiosos, enviados al durmiente a título de advertencia o revelación del porvenir, y los vanos, engañosos y fútiles, cuyo propósito era desorientar por completo al sujeto o causar su perdición".

Quan m'aixeco del llit de sobte, encara de nit, amb els ulls de la son com a còmplices, i a les palpentes braços i mans busquen el camí, no et sabria dir per què no encenc el llum. És la nolició?. No crec que hi hagi voluntat en el fet d'anar a les fosques. Els dits topen suaument amb les parets i ressegueixen els mobles fins a la porta del lavabo. No necessito veure-hi per fer el que he vingut a fer. M'agrada el meu estat aliè.

Quan  l'endemà la claror del dia travessa els vidres i obro els ulls, reconec cadascún dels racons i em pregunto què és el que els fa diferents dels objectes que el meu tacte ha buscat subtilment a la nit per a no prendre mal en la meva passejada. Els recordo de manera sensual i penso que per aquest motiu no premo el botó de la làmpara.

Em dic Judith i crec que aquests darrers quatre anys els he passat a les palpentes. Miro d'obrir el llum i el primer que veig és el color de lapislàtzuli, davant del mar, des d'una finestra estant.