miércoles, 23 de mayo de 2012

Any 12


L'Emil

Sobresortia de la seva cara el nas, ample de base, amb els narius oberts, però per sort amb la paret central, iniciada entre ull i ull, recta i acabada amb punxa obliqua abocada al sud, la qual cosa facilitava la no visió de l'interior dels forats nasals, a no ser que aixequés el cap mirant el sostre de la sala. Si això succeís, segurament podríem tenir accés a les seves idees circulant en ràpid circuit tancat, donant moviment al cervell tou i perfectament adaptat al primerenc segle XXI.
L'estructura òssia era fina, com els llavis, prims i intel.ligents, marcats ambdós costats per dues petites carreteres verticals. Els ulls ocupaven les conques i marcaven, vius i il.luminats, el ritme del broll de paraules que es colaven en totes les oïdes. El front, ample, permetia fer escalada de risc abans d'arribar al cim, ben clenxinat i de color blanc.
Europa s'havia perdut i calia plantejar-se la possibilitat de que tot el que  s'havia viscut fins aleshores ja no era vàlid. Per poder tenir un dibuix de quelcom que ja no existia i que encara no existia calia esborrar esquemes mentals, una i altra vegada, i fer un traç fi o gruixut, continuo o intermitent.
Li venien ganes de despullar-se, de plegar la roba i deixar-la damunt de la cadira, de posar-se dempeus damunt del gegantí paper blanc, de regalimar mans i extrems inferiors de tinta negra, de moment, i deixar fluir l'instint i també el coneixement de tants anys d'història.
Quan va sortir de l'estudi, el sol el va colpejar satisfactòriament. Ara calia agafar el cotxe, decidir quina ruta era la més adient per a no trobar massa trànsit i arribar puntual a la cita amb l'Anna.



lunes, 21 de mayo de 2012

Per avui, ja en tinc prou

Es va aixecar del llit i va sortir al negre. Les herbes altes li fregaven la pell dels turmells, descalça com anava. Les rodes del cotxe s'aferraven als revolts suaus de la carretera de platja. El fullatge de les palmeres es movia contundent, una darrera l'altre, premuda com anava al volant. A cada rotonda dibuixada encara de lluny, perdia la imaginació en línia recta i a cent. Reduïa quan  arribava.
El vent la penetrava. El cansament la feia revifar. Li agradava caminar sense mitjons ni sabates. A ell no. Primer el tacte era d'asfalt, de terra seca i dura amb pedretes (ja no era primer), de rajoles, de sorra tova, de llençols d'adúlter. Trepitjava el fre quan veia ja de morros el radar. Baixava la finestra i sentia la fredor a les galtes.
Definitivament, era la vida dels altres.
Mateix escenari, dos sentits diferents, dos mitjans distints, un mateix somni. Absència. Només la nit, el vent i jo.  

jueves, 17 de mayo de 2012

De soneto

Son tus dedos que en los labios se hunden
mis ansias de licor de terciopelo
ojos trémulos penetran aquellos
aquellos mis ojos no transeuntes

Son mis besos que a tu verso se suben
tus gemidos componen el soneto
de rodillas con saliva sujeto
la desnudez del  poema que fluye

Pesa la piel toda seda en mi cuerpo
quiero en mi mar amado submarino
sonamos los dos música sedienta

Salta la savia cenit del concierto
y suelto la risa porque en ti vivo
sexo de hombre, dulzor de poeta

sábado, 5 de mayo de 2012

Tú y yo

Ésta es la casa que a los dos hubiera
clara y secreta, sensación hermosa
que a mi alma convierte flor mimosa,
de letras y palabras compañera.

Juego de versos y mensajes fuera
regalándonos incógnita preciosa,
tu abrazo dejó ficción en dudosa
y se hizo la noche aventurera.

Camino hay desigual hasta el jardín
que un dia voy y prende lo más tierno
que a otro vas y sientes como arañas.

Aún en lejanía no existe sin,
extraña morada, te siento eterno,
tecleando ésta, nuestra cabaña.