Sóc la que ja té nom

El meu pare és profesor d'institut, una mica desmanegat i amant de protagonitzar polèmica. Diguem que és més a fora del sistema que no pas a dins, i això fa que deixi anar UN exabrupte (UN i en majúscula). El llenguatge és la seva passió, però ha de ser escrit,  i la ironia fa de fil conductor d'una imaginació habitualment fosca.

Em dic Eduard

És ben bé  pintar-ho com tu vols. T'aixeques al matí i t'inventes l'història. No estic casat, la que es lleva al meu costat no és la meva dona i enlloc d'anar a classe a fer de professor he quedat amb un grapat d'aspirants a actor que venen per allò del casting.
Hi ha un que dóna llatí als de segon de bat que no crec ni per un moment que li passi pel cap imaginar una altra vida que no sigui la seva. Deu ser que s'hi troba a gust. La d'anglès, en canvi, sembla necessitar, i amb urgència, que un meteorit caigui just al costat de l'institut, per no dir a damunt, i començar de zero.
Em dic Eduard, ella Sònia, i el nadó que ve de camí encara no té nom.

Llueve

Llueven tus ojos como esas tardes
de grises brumas entre montañas
junto a la calma junto al silencio
sobre mi cuerpo sobre mi alma
Llueven la luna y las estrellas
Todo llueve y me cala
Y los ligeros vahos del amor
llueven sobre verdades
También llueven los días
También las noches llueven
Y los besos con sus gotas y humedades
donde llovieron mis sueños
Un halo cristal hay destellos alados
sueños dormidos y sueños pintados
donde llovieron alientos y saliva
donde llovimos tú y yo como los mares

La teràpia de la Judith

Diuen que per a Derrida l'obra d'art només era la síntesi del que havia viscut l'autor, i ho va demostrar quan va deconstruir aquesta obra d'art i va trobar l'empremta dels episodis de la vida de l'autor.
Per a Magistretti cal explicar les experiències traumàtiques per tal de tornar a traçar l'emprenta neuronal en la memòria fent que cada vegada sigui meys profunda i l'acabis superant.

Això és el que he entès del que explicava la Catherine Malabou, filòsofa, en una part de l'entrevista publicada avui al diari: "Per això l'art és terapèutic.
Elaborant records i transformant-los en art, vas prenent distància respecte al trauma sofert perquè l'experiència és única però cada cop l'evoquem  de manera diferent. El fet no canvia; el record que en tens sí.
És el fenònem fisiològic de la cura per l'art, que també explica per què no pots pensar dues vegades amb el mateix cervell".

N'hi haurà molts que no hi estaran d'acord. Quan un no és un artista no pot transformar els records en art, el que sí que pot fer és escriure, per exemple, i sentir-se alleujat. I un escriptor pot  crear una obra d'art sense haver deixat anar els seus fantasmes (es veu, però que el Derrida no hi estaria d'acord).
Vaig tenir un professor de taller literari, al qual vaig anar només un curs i escaig, que no creia en l'escriptura com a catarsi. Era la seva opinió personal.

Jo algunes vegades m'he preguntat perquè escric un blog darrera el nom de Blancaneu. Però només he fet això: preguntar-m'ho. Potser alguns pensaran que tinc moltes coses que amagar, i d'altres que es tracta simplement d'un joc. Sigui pel motiu que sigui, a mi em va bé escriure. Li he de dir a la meva amiga Anna que també ho intenti. No fa falta que vagi al mateix psicòleg que jo, potser no cal ni que vagi a teràpia,  total ! sembla que hagi superat la separació del seu marit, i del seductor ja ni en parla..., però, ui! però n'hauria de parlar, no? d'això es tracta, no?

Enrevessat: no

"Los autores antiguos anteriores a Aristóteles no consideraban el sueño como un producto del alma soñadora, sino como una inspiración de los dioses y señalaban ya en ellos las dos corrientes contrarias que habremos de hallar siempre en la estimación de la vida onírica. Se distinguían dos especies de sueños: los verdaderos y valiosos, enviados al durmiente a título de advertencia o revelación del porvenir, y los vanos, engañosos y fútiles, cuyo propósito era desorientar por completo al sujeto o causar su perdición".

Quan m'aixeco del llit de sobte, encara de nit, amb els ulls de la son com a còmplices, i a les palpentes braços i mans busquen el camí, no et sabria dir per què no encenc el llum. És la nolició?. No crec que hi hagi voluntat en el fet d'anar a les fosques. Els dits topen suaument amb les parets i ressegueixen els mobles fins a la porta del lavabo. No necessito veure-hi per fer el que he vingut a fer. M'agrada el meu estat aliè.

Quan  l'endemà la claror del dia travessa els vidres i obro els ulls, reconec cadascún dels racons i em pregunto què és el que els fa diferents dels objectes que el meu tacte ha buscat subtilment a la nit per a no prendre mal en la meva passejada. Els recordo de manera sensual i penso que per aquest motiu no premo el botó de la làmpara.

Em dic Judith i crec que aquests darrers quatre anys els he passat a les palpentes. Miro d'obrir el llum i el primer que veig és el color de lapislàtzuli, davant del mar, des d'una finestra estant.

Dos poemas

Autopsicografía

El poeta es un fingidor.
Finge tan completamente
que hasta finge que es dolor
el dolor que de veras siente.

Y quienes leen lo que escribe,
sienten, en el dolor leído,
no los dos que el poeta vive
sino aquel que no han tenido.

Y así va por su camino,
distrayendo a la razón
ese tren sin real destino
que se llama corazón.

                                de Fernando Pessoa

Lectores

De aquel Hidalgo de cetrina y seca
tez y de heróico afán se conjetura
que, en víspera perpetua de aventura,
no salió nunca de su biblioteca.
La crónica puntual que sus empeños
narra y sus tragicómicos desplantes
fue soñada por él, no por Cervantes,
y no es más que una crónica de sueños.
Tal es también mi suerte. Sé que hay algo
inmortal y esencial que he sepultado
en esa biblioteca del pasado
en que leí la historia del hidalgo.
Las lentas hojas vuelve un niñoy grave
sueña con vagas cosas que no sabe.

                                  de Jorge Luís Borges

(Enrevessat), parèntesi

Encara que la ciutat té, entre d'altres, una plaça arrecerada, de mida ni gran ni petita, on hi trobes set terrasses amb les seves taules i cadires al sol de la tardor, i molt probablement també a l'hivern doncs, amb quatre, -i qui diu quatre, diu dos, una o sis-, estufes exteriors i ben abrigats és una delícia asseure't i veure passar la vida, a la resta dels carrers el vent bufa tant fort que, al girar una cantonada, amb el cap cot com qui preveu l'embranzida, sembla que el decorat s'esborri i tot el fullam sec del Far West et vingui a sobre.

Ja no recordava el Mestral, massa temps a fora. I bé, tampoc és que bufés tots els dies de l'any, així que millor submergir-se en l'aspecte banal de la ciutat i de la vida, adquirir hàbits de nou, i deixar que els dies passessin sense complicacions. Amb la rutina tot marxaria de primera i, descomptant els dies ventosos, la ciutat esdevindria sedant i el viure gens apassionant.

Passejant pel centre ple de botigues pots endevinar a quina estació de l'any estàs veient els aparadors de roba i sabates i parant l'orella per si sents parlar rus o francès. Si vols que sigui la natura la que et convenci de si és estiu o hivern, primavera o tardor, pots pensar d'atansar-te al Parc de l'estany artificial i veure els arbres si estan despullats i de quin color són, però perdràs el temps perquè són importats i de fulla perenne i, com  que quasi bé a nivell de mar que hi nevi és una excepció, la meravella blanca de les postals de Nadal tampoc et donarà cap pista.

Recordo que quan vaig demanar hora al radiòleg era Setembre. No és que m'hagués fixa't en els aparadors dels comerços per saber que va ser aquell mes i no un altre. L'agost s'havia acabat i l'angoixa ja es desfermava. Al costat del Parc de l'estany artificial, el psiquiatre em va començar a tractar.
Feia dos anys i tres mesos que havia tornat a la meva ciutat, que no era meva ni molt menys, en el sentit que no recordava que mai ho hagués estat,i tampoc ara encara puc dir que ho sigui (però sí una mica més), i em pregunto què entenen per "la meva ciutat" les persones que d'aquesta manera anuncien la ciutat on van néixer,o on viuen o hi van viure. Podeu dir-me desarrelada, ja ho arreglarem.
El fer-me una mamo-grafia formava part de la revisió anual i la única novetat era el centre mèdic, al qual jo hi anava per primera vegada. I aquells propòsits d'acabada d'arribar a la ciutat, aquelles intencions de raure en la rutina i no caure en complicacions es van esborrar. Els dies començarien a ser ventosos fins i tot sense el Mestral.