martes, 21 de febrero de 2012

La finestra

Una dona tapada amb vel empeny un cotxet de nadó i al seu costat una nena d'uns sis anys camina amb traça de no quedar-se endarrerida. Un home, no massa corpulent, arrossega la seva cama malalta i a poc a poc desapareix pel flanc de la dreta. Un negre alt i prim du de la ma un vailet de cabells arrissats, menut, que es diria que és el seu fill. Passa gent, no molta, i en cosa de segons ja no hi són.
El mur fa angle recta amb la vorera i al seu darrera guaiten esbarzers i arbres despullats de color negre. Encara més alt que ells, i sembla que a tocar, es perfila un edifici  blanc amb les finestres tapiades amb rajoles vermelles que fan conjunt amb la taulada triangle de la qual només es veu, de darrera la meva finestra estant, un pendent, rectilini en la part superior, d'on sobresurt una petita xemeneia en desús.
És un dia d'hivern, de cel molt blau i estàtic, damunt del qual s'hi dibuixen la casa abandonada, uns arbres més alts que aquesta i quatre edificis adjacents. Ara que no passa ningú pel costat del mur, pots agafar les tisores i retallar amb cura, com una nena petita a educació infantil, les ratlles d'aquest quadre que no es mou: la casa, els edificis, els arbres, el mur. El cel continua penjant, però per la part de sota té un forat de línies que pugen i baixen a dalt, i de línia recta abaix, allí on s'ajuntaven el mur i la vorera.
Miro a través del marc que ha deixat la retallada i veig el passeig. Penso en tornar a agafar les tisores i continuar foradant, com si hagués trobat un pou de petroli esgotat però amb possibilitats d'anar més enllà
i potser descobrir una veta, per petita que fos.
Un grup de nens sortits de l'escola tornen cap a casa a dinar precedits per llurs ombres. Dues nenes traslladen a les seves esquenes ambdues motxilles molt pesants. Un jove amb auriculars i mans a les butxaques camina indiferent al món. El moviment de la gent em distreu i ja no puc pensar en retallar.

lunes, 20 de febrero de 2012

Judith

Era un estudio muy pequeño, un ático, de una casa de cuatro plantas situada en una de las cuatro esquinas de la plaza. Desde la terraza-balcón veían el edificio del mercado, no su entrada principal, ubicada en el otro extremo, pero sí una de las puertas laterales, flanqueada a derecha e izquierda por los tenderetes que pegados a la pared, circunvalaban todo el perímetro exterior. A las cuatro de la madrugada, el ruído de los camiones descargando no la despertaba a ella, que dormía de manera profunda y relajada, pero sabía de sus horarios y entregas porque él se lo contaba por la mañana, recien hecho el café antes de que Judith se marchara al trabajo.
"Hoy la vecina se ha retrasado un poco". Mario se refería a la mujer que cada mañana abría los postigos color azul-violeta, y antes se suponía que la ventana con marco de madera del mismo tono, y asomaba medio cuerpo, todavía en su pijama, como si quisiera dar los buenos días al mundo  y a los gorjeos de las palomas en la cornisa del mercado. "Ella no tiene prisa, y tú tampoco". Judith, perfectamente trajeada, se disponía a darle un beso antes de salir con tiempo justo y exacto para no llegar tarde al trabajo. Él la miró, alta, rubia, ojos color mar, entre verdes y azules. Ella parecía no mirarle, ya estaba en otra parte. Al darse la vuelta, su magnífico trasero se alejó enfundado en la falda a juego con la chaqueta. Ya no la vería hasta la noche.

sábado, 18 de febrero de 2012

Blanca

Esas personas que vuelven a aparecer  siempre en nuestra vida para preparanos a los placeres y a los sufrimientos.
Me he despertado sobresaltada. He desandado el camino que se da la mano con el río porque lo había extraviado. Paso apresurado sobre ruído de piedrecitas rotas y murmullo de corriente de agua. Brisa, suave al principio, ha refrescado mi rostro, acalorado, ojo avizor más allá del todo y de la nada. Ya viento fuerte, que me ha obligado a obcecarme para no volver a andar lo que ya estaba desandando. Lo he percibido, lo he notado, lo he palpado en el aire, lo deseo. He sentido vértigo asomada al abismo. Me he despertado sobresaltada.
Se me han pegado las sábanas, pero que más da, es sábado. El aliento del café invade mi boca y yo invado la suya. Es la añoranza a tomarnos uno juntos la que confunde esta mañana con la otra mañana. El sol irrumpía en la cocina de manera irreal, sus manos grandes, como con dedos de piano, sujetaban la taza ya muy cerca de su cara. Le había rodeado el cuello con mis brazos y le había besado. Un beso de café.
Es sábado, y queda todo el día por delante.

jueves, 9 de febrero de 2012

El trullo II

...Sí se acuerda de su breve matrimonio, pero no la recuerda a ella. O no quiere.
Roma..., Blanca...,¿ fue después o antes que Juditht ?, o fue siempre....No, a Blanca la conoció después de su separación..., y antes que Blanca...,Judith... le ayudó a superar su fracaso...
La Universidad. Allí la vió, en la facultad..., bueno, las imágenes todavía se entremezclan..., cabello oscuro, piel clara, tacto suave..., pero no!, aún no la había tocado, eso fue más tarde, no sabe si mucho más tarde, pero más tarde. Coincidieron en una sala pequeña, no en el aula, y ella preguntaba por un curso de verano; le dijeron que lo impartía él.
Mira a su terapeuta y su mirada fija no mira. Su voz se abre paso y viene como de lejos, de su memoria encarcelada, y recita:
"Sigui com sigui, espero a l'altra banda,
recolzat en la barra, que tu passis
mentre assajo posats com un poeta més,
i contemplo sorprès, a vers obert,
uns llavis que ara beso
i que abans només eren un poema".

viernes, 3 de febrero de 2012

Parèntesi

"Obriu parèntesi"..., això és el que fa ella cada cop que baixa del vagó. El tren s'atura i el rellotge li dona temps per a que trepitgi els dos esglaons. Veu el banc arrecerat del vent i el sol que li fa de teulada, i amb la motxilla que ja esdevé pesant, primer la llança al terra, i després es capbussa ella, però de cul, al suport de fusta que li fa de seient. Estira les cames, -els altres passatgers miren de no ensopegar-hi-, i allarga els braços, un a cada costat, és clar, tan reposats i amb les mans panxa enlaire i els dits flonjos i corvats endins, que ja només li manca reclinar el cap i aclucar els ulls per l'ardor dels raigs solars.
Quan ja fa una estona del posat d'indolència, ajudant-se de les plantes dels peus que premen el terra, arrossega una mica endarrere els glutis, cap a la base del respatller, i s'inclina lleugerament. Ja pot observar sense jugar la partida. No recorda on ho ha llegit, però li ve a la memòria el que algú altre ha escrit : "Ni que entre les seves joguines preferides (això tampoc no ho sabia ningú, oi que no?), hi havia també el joc de viure." Ella pensa que  a dalt del tren ha gaudit moltíssim, encara que sí que és veritat que, a voltes, se l'hi han trencat les joguines i ha hagut de plorar, i d'altres vegades, tot i la trencadissa, ha viscut en un vertigen que no
li ha donat temps de pair la felicitat o la tristesa. Ara, asseguda a l'estació, té la sensació d'un parèntesi, però se l'hi esvaeix quasi bé de pressa. Se n'adona que al banc de l'altra costat de la via hi ha una persona que llegeix un llibre prim, de tapes negres amb un requadre blavós al mig; des d'aquella distància no ho pot descriure millor. Ell aixeca els ulls i es troba amb els seus. És només un instant, interromput per la màquina de metall que s'atura amb els seus vagons.Ja no es poden veure. Ella té la necessitat de reprendre el joc de la vida i com d'esma, corre,sense motxilla i puja al tren. El que no sap és si ell també ho ha fet.