Fluir

Ell camina al seu costat, de vesprada,
i, quasi sempre, ella  només voldria
un instant de lluna plena, hieràtic,
de llur viatge al tot i res.
                                     Tornada
a l'inici, mai s'acaba. Sentir,
imaginar-se el frec a frec de la pell
i dibuixar per no raure a l'oblit,
la consciència d'aquest bell amor rebec
que lent s'escapoleix al desencís,
com l'aigua del riu al mar, i no res més.
Però no fineix. El sempre n'és un tret,
un instant etern en el seu espill.