Mirar enlaire em produïa vertigen. Plena nit i llums de tots colors: malva fluorescent al gratacel més alt, verd d'ampolla als cristalls centrals, blanc virtual com a esquitxos difuminats entre els perfils d'acer, groc càlid però efímer al coffe-shop de la cinquena planta, tonalitats negres a l'edifici de l'esquerra i un cel blau-elèctric de ciutat sense núvols.
Innúmers personatges es movien amb la tranquil·litat de jornada laboral conclosa. Al baixar la vista al terra i continuar caminant, em va semblar travessar un mar de cames amb els genolls una mica flexionats, com joncs que fan rotllana però en un mosaic grisenc reflectint les ombres allargassades i estàtiques. El brogit que m'arribava a les oïdes eren veus d'estiu i rialles que irrompien de sobte per sobre d'alguna música de mode d'algun local també de mode.
Vaig intentar caminar de pressa sense abastar més que la punta de les meves sabates, mentre sentia bategar el cor desbocat i la suor em regalimava pell avall. Dos carrers més i estaria a casa. Dos minuts més i la Marta m'obriria la porta. M'aturí un moment a la cantonada del carrer Schinkel per a passar-me un mocador per la cara i el coll. Vaig respirar profundament el temps necessari per amagar els estralls del meu estat anguniós. Vaig caminar assossegadament fins al bloc de pisos de rajola vermella, i a la porta número quatre de la sisena planta, introduí la clau al pany i vaig cridar harmoniosament a la meva dona: ja sóc a casa.
No hay comentarios:
Publicar un comentario