He de dir que el dia havia estat molt llarg i no un dia qualssevol. De manera que quan l'endemà em vaig aixecar com sempre al sentir el crit rogallós del despertador, el meu estat semi-inconscient no em permetia, de moment, discernir quins elements havia afegit a la realitat, en els meus somnis.
A la lluita de decidir si em llevava o no, si em vestia o no, si sortia al carrer o no, va guanyar la impertèrrita tranquil·litat de la quotidianitat. Ja em prendria el cafè al bar de sota el despatx. Vaig alçar la veu, de la porta de casa estant, i vaig dir adéu a la Marta.
Al carrer Bethanien, les fàbriques de disseny minimalista rehabilitades com a centres d'art contemporani restaven tancades després d'una nit blanca. Al carrer Scherer, els quioscos eren oberts ja feia estona i els diaris parlaven del governant de torn i la crisi econòmica. No sabia si deien alguna cosa més perquè no vaig voler aturar-me a comprar el Neue com sempre.
No hay comentarios:
Publicar un comentario