Any 12

L'Emil

Sobresortia de la seva cara el nas, ample de base, amb els narius oberts, però per sort amb la paret central, iniciada entre ull i ull, recta i acabada amb punxa obliqua abocada al sud, la qual cosa facilitava la no visió de l'interior dels forats nasals, a no ser que aixequés el cap mirant el sostre de la sala. Si això succeís, segurament podríem tenir accés a les seves idees circulant en ràpid circuit tancat, donant moviment al cervell tou i perfectament adaptat al primerenc segle XXI.
L'estructura òssia era fina, com els llavis, prims i intel.ligents, marcats ambdós costats per dues petites carreteres verticals. Els ulls ocupaven les conques i marcaven, vius i il.luminats, el ritme del broll de paraules que es colaven en totes les oïdes. El front, ample, permetia fer escalada de risc abans d'arribar al cim, ben clenxinat i de color blanc.
Europa s'havia perdut i calia plantejar-se la possibilitat de que tot el que  s'havia viscut fins aleshores ja no era vàlid. Per poder tenir un dibuix de quelcom que ja no existia i que encara no existia calia esborrar esquemes mentals, una i altra vegada, i fer un traç fi o gruixut, continuo o intermitent.
Li venien ganes de despullar-se, de plegar la roba i deixar-la damunt de la cadira, de posar-se dempeus damunt del gegantí paper blanc, de regalimar mans i extrems inferiors de tinta negra, de moment, i deixar fluir l'instint i també el coneixement de tants anys d'història.
Quan va sortir de l'estudi, el sol el va colpejar satisfactòriament. Ara calia agafar el cotxe, decidir quina ruta era la més adient per a no trobar massa trànsit i arribar puntual a la cita amb l'Anna.