Estic asseguda desmanegada i la sang apresa més a les puntes dels dits de la ma, per la posició dels braços, pengin-penjam, un a ca da costat del cos desmanegat assegut damunt d'una cadira.
Els peus estan creuats, dins d'unes sandàlies també creuades i, sota la taula del menjador.
La ratlla diametral del cap, només per la part del darrera, s'arropenja al respatller de la cadira.
Els ulls, per sobre de les ulleres, segueixen, estant fixos, el vol d'una mosca.
És estiu, i demà també ho serà.
Comença a ploure a bots i barrals, quasi bé sense temps d'olorar l'olor de terra molla de la calor.
Res no es mou, i jo tampoc, només la mosca.
Quan l'aigua arriba més amunt del meu front, i més amunt, els cabells es converteixen en escates i baixen per a tota la pell. Ara sí que em començo a moure, amb el cos sinuós. Obro la boca de peix, i em menjo la mosca.
No hay comentarios:
Publicar un comentario