Quan per a l'Anna es va fer costerut tenir la sensació de massa coses alhora, va córrer, no literalment, -de ben segur que la ment hi va arribar la primera i amb la primícia d'inventar la seva imatge davant de l'ordinador-, a escriure al seu blog. No el seguia ningú, només algun despistat que buscava un altre contingut guiant-se pel títol.
Tenir pantalla blanca i començar a buidar. Potser millor deixar-se anar sense cercar res en concret. El que hagués de venir, ja vindria.
L'article al diari sobre el Foster Wallace aquell mateix matí mentre esmorzava al bar, el qual havia llegit fil per randa a diferència de la resta dels continguts (bé, una entrevista a un tal Stephen Macknik també li havia interessat) li assegurava una cosa (si és que existeix la seguretat): l'inclinació que sentia per a saber sobre les persones que havien patit atacs de pànic, i al mateix temps l'angoixa (controlada) que li produïa tornar sobre el tema.
No hay comentarios:
Publicar un comentario