Has provat mai de tenir la televisió connectada a un canal qualssevol i deixar-la en "mute"? Has aixecat el cap, deixant el que estaves fent, i mirat les imatges, una darrera l'altra, sense comprendre perquè després de la primera ve la segona, i perquè aquella és la segona i no la tercera o quarta, o perquè, simplement és a la pantalla?. No hi ha so, però els llavis es mouen i els braços gesticulen, i el mar sembla de veritat encara que no t'arribi amb el seu brogit de tempesta o la seva remor de bonança.
Recordo l'altre dia, quan tornava de prendre un cafè tota sola a la taula quadrada i petita, (les grans estaven ocupades), i camí del pàrquing em venien imatges isolades i sorolls diversos, que s'alternaven sense ordre: primer les rodes d'una maleta (ho imaginava, doncs ho sentia darrera meu) semblava que saltessin damunt de les rajoles de superfície no llisa, de quadrícula; després el moviment de les fulles dels arbres, que em van fer aixecar els ulls i fixar-me en un petit ocell amb ratlla groga i ploma negra que de lleuger que era no s'endevinava la seva intenció; a l'esquerra i sense saber perquè vaig girar el cap, un carrer estret es perdia (efecte òptic) a la falda d'unes muntanyes blaves i en un cel encara més blau, d'hora de set de la tarda de principis de març; i al tornar a redreçar el coll en el mateix sentit que les meves passes, un espill rodó de trànsit per evitar que en un encreuament els cotxes xoquin, em va donar la imatge fugissera de no recordo què.Sé que vaig pensar "com ell, que ja no hi és".
I jo, on sóc? Ara toca hivernar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario