La Judith.
A ella li agradaria que, d'haver-la de definir d'alguna manera, ho fessin amb el mot humanisme. Però fer-ho significava alhora generalitzar i concretar massa, perquè la Judith no era només una humanitària compassiva preocupada pel patiment dels altres (encara que reduït potser al món de les idees com sol passar a molts filòsofs) sinó que en aquells moments la Judith era una amalgama de contradiccions.
La seva amiga Anna s'acabava de separar, sí; tot el seu matrimoni havia trontollat al conèixer un home seductor que es convertí en el seu amant i que, a hores d'ara, ja formava part del seu passat físic, que no emocional. El procés d'esborrar aquesta petjada en el xip de la vida que tots portem al cervell costa més. Potser no desapareix mai, el que passa és que emmagatzemem més vivències que ens fan oblidar, relativitzar o superar les anteriors.
I la Judith ja portava anys que l'única cosa que feia era separar-se. Es separava tant que potser la única cosa real a la seva vida era l'aïllament. I què passava en el seu microxip? Necessitava un nou processador de dades que posés ordre, o no.
No hay comentarios:
Publicar un comentario