No tot és així, és diferent.

Quan per a l'Anna es va fer costerut tenir la sensació de massa coses alhora, va córrer, no literalment, -de ben segur que la ment hi va arribar la primera i amb la primícia d'inventar la seva imatge davant de l'ordinador-, a escriure al seu blog. No el seguia ningú, només algun despistat que buscava un altre contingut guiant-se pel títol.
Tenir pantalla blanca i començar a buidar. Potser millor deixar-se anar sense cercar res en concret. El que hagués de venir, ja vindria.
L'article al diari sobre el Foster Wallace aquell mateix matí mentre esmorzava al bar, el qual havia llegit fil per randa a diferència de la resta dels continguts (bé, una entrevista a un tal Stephen Macknik també li havia interessat) li assegurava una cosa (si és que existeix la seguretat): l'inclinació que sentia per a saber sobre les persones que havien patit atacs de pànic, i al mateix temps l'angoixa (controlada) que li produïa tornar sobre el tema.

Runas

Cuando leíste en las runas, me dijiste que a finales de verano, si no recuerdo mal el tiempo, mi vida sería como hacer rafting y que podría suceder que bajara por las corrientes del río controlando y llegando en buen estado a la orilla mansa o bien que el descenso no se viera conducido por pericia alguna y alcanzara su término en estado deplorable.
No tengo ni idea de lo que sucederá. Mientras tanto, a ratos, leo tus poemas, y además, también a ratos, empiezo ya  a meter el pie en las aguas del río revuelto,y sin ni siquiera mojarme los dedos del otro pie, empiezo ya a desprenderme de ciertos pesos para bajar más ligera por las aguas bravas que me atienden.
Y, quizás ya de antes de la noche que sacaste las piedrecitas de un pequeña bolsa que te cabía en el bolsillo,    recuerdo un cuento titulado Cómo perdí al fin mi corazón, que transcribo en este blog, aunque no todo hoy.
Su autora es Doris Lessing.
Justo: gracias por estar ahí.

Sería sencillo decir que empuñé un cuchillo, me corté en un costado, extraje el corazón y lo tiré; pero por desgracia no resultó tan fácil. No es que a menudo me faltaran ganas, como a todo el mundo, de hacerlo. No, sucedió de un modo distinto, y no como yo lo había esperado.
 Fue justo después de que almorzara con un hombre y tomara el té con otro. Había vivido con mi acompañante de almuerzo durante (más o menos) cuatro años y siete meses. Cuando me dejó para encontrar nuevos horizonte, estuve dos años, ¿ o fueron tres?, medio muerta; mi corazón era una piedra imposible de cargar, como si el peso de todo reposara sobre ella. Luego, poco a poco, me liberé, y con dificultad, porque mi corazón abrigaba el recuerdo de mil adhesiones a mi primer amor; aunque desde otra perspectiva podría considerarse con toda legitimidad como mi segundo amor verdadero ( mi padre fue el primero) o el tercero ( si se tiene en cuenta a mi hermano).
 Así lo dice la canción popular:
 Solo he amado a tres hombres en mi vida,
 a mi padre, a mi hermano y al hombre
 que me robó la vida.

Pero si se considera el asunto con distancia, sin involucrarse desde dentro, podría decirse que es (quizá, no lo recuerdo bien) el decimotercero, si bien eso supondría ignorar la verdad emocional interior. Porque todos sabemos que esas aventuras o líos amorosos que uno incluye entre los amores serios, aunque pueden llegar a ser decenas, en realidad no cuentan.
Este modo de entender las cosas hace infeliz a mucha gente, porque, como es bien sabido, lo que no tiene importancia para mí puede tenerla para ti.
Pero no hay modo de vencer esta dificultad, ya que un amor serio es lo más importante en la vida, o casi. En cualquier caso, la mayoría de nosotros nos dedicamos a buscarlo. Incluso cuando tenemos algo muy serio con una persona, todavía miramos de reojo por  si de manera inesperada topamos con un desconocido que pueda convertirse en algo todavía más serio. Estaremos todos de acuerdo en que tenemos derecho a probar, analizar, sorber y catar a miles de personas en nuestro camino hacia la verdad. No resulta exagerado decir que en nuestro círculo probar y catar probablemente sea la segunda actividad más importante; la primera es ganar dinero. O en otras palabras: " Si vas en serio, te vas tirando a todo el mundo que se presta hasta que algo hace clic y estás absolutamente convencido".
 Pero me he alejado del punto de partida: yo consideraba al hombre con el que comí (lo llamaremos A) mi primer amor; y sigo pensándolo, a pesar de los freudianos, que insisten en juzgar a mi padre como A y posiblemente a mi hermano como B, convirtiendo al primer amor (verdadero) en C. Y a pesar, también de aquellos que pudieran preguntar: ¿Qué hay de tus dos maridos y de todos esos amantes?

Vull recordar

Moments  tous, moments fàcils
la bossa nova
blanc cotó.
De lluny estant, de lluny
aquells carrers
desdibuixats.
Ja no pesa el cor, no pesa
la lluna
més grossa que mai.

Diumenge, un diumenge
de Maig
que vull recordar.

Llibre Imprès III

Al despatx m'esperaven l'Úrsula i uns quants problemes més.
Em va deixar anar, si fa o no fa, que no eren moments com per a faltar tot un dia sencer a la feina, però m'ho va dir de manera calmada, clavant directament els seus ulls foscs en els meus, com esperant una resposta, un motiu ja intuït , com si  ella ja sabés més del que jo li deia.
Malgrat que vaig començar a notar la suor que em mullava els cabells de la nuca (era un avantatge que aquell detall estigués amagat darrera el coll i que no passés al front fins que l'estat anguniós es pronunciava de manera molt avançada) vaig fer com si res i li vaig llençar damunt de la taula la novel·la d'un escriptor novell: Llibre Imprès. El seu posat de suau desafiament va canviar al  de "vaja!, material nou!"
-Llegeix-lo, i ja em diràs.
-On et vas ficar ahir, tot el dia?
-Ets la meva cap?
-Sóc la teva sòcia i hem de tirar l'editorial endavant!
-Perdona em truquen al mòbil, després parlem.
Quan vaig haver tancat la porta i contestat al telèfon, la seva veu em va tranquil·litzar.

No hi ha "Ningú"

No cal que busqueu més. Darrera la Blancaneu no hi ha "Ningú".

"Ningú" us diu que ha marxat i que per tant la Blancaneu ha tornat al conte d'on va sortir. "Ningú" ja sap que el personatge és universal i que no el tenia en propietat durant aquest any i escaig. Això vol dir que tothom és lliure de pensar el que vulgui de la Blancaneu i que els set nans poden ser molt diferents als del conte.

Sí. La imaginació de cadascú pot anar molt lluny. De vegades el món de la ficció es pot convertir en un somni del que costa despertar-se, tot i sent realitat. I si és realitat i costa despertar-se'n és que no és ficció.

Ara la disfressa de Blancaneu cal que se la posi algú altre. "Ningú" us diu que ja ha marxat, i vosaltres nans reals podeu conjecturar tant com volgueu, com sempre.  

La vida d'un altre (II)

Com estàs, Anna, et trobes millor?
Estic com sempre, vull dir, com sempre des de fa uns anys, bé.
I la psicòloga?
Ara em fa escriure. Jo ja ho feia de tant en tant, però diu que ho he d'intentar una estona cada dia. Com si tingués tant de temps!
I com va?
A l'últim escrit m'he ficat a l'ull d'algú.
Com?
Sí. No sé on aniré a parar, però és el que m'ha sortit.
Vaja!
I tu, què? Has començat la nova feina?
La setmana que ve. De moment m'estic organitzant i fent alguna entrevista per a tenir el meu propi equip. Ja veurem.
Escolta, hem de quedar més sovint, però ara he de marxar.Se m 'ha fet tard.
Sí, jo he quedat per dinar amb el Santi i després he d'anar a recollir el Marc.
Ostres,se m'oblidava! Saps que el Joan s'ha separat?
Sí?
M'ho va dir la meva germana ja fa uns dies.
Escolta, et truco el divendres per anar a fer un cinema i a picar alguna cosa. Ens hem de posar al dia!
Sí, va, que ens esperen.
Sí, un petó. No t,hi cansis escrivint.Adéu
Adéu, Blanca.  

La vida d'un altre (I)

Em capbusso dins del teu ull, però no com fan els nedadors olímpics, en un salt perfecte i bells músculs tensionats, obrint l'aigua mínimament amb les puntes dels dits en un tall net i incissiu, desapareixent tot el cos cronometrat resum d'un moviment ràpid i precís. El taulell del trampolí encara tremola.
Jo no puc apartar la meva mirada del teu ull, i encara no en preciso els colors. M'assec a la vora de les teves parpelles i lleugera de roba i amb les meves mans fent força a la teva conca, arquejo l'esquena, i a més a més dels peus i cames, ja deixo anar-me fins a la cintura dins del teu ull. Ha estat un moviment lent, com tantejant la temperatura de l'aigua.