La finestra

Una dona tapada amb vel empeny un cotxet de nadó i al seu costat una nena d'uns sis anys camina amb traça de no quedar-se endarrerida. Un home, no massa corpulent, arrossega la seva cama malalta i a poc a poc desapareix pel flanc de la dreta. Un negre alt i prim du de la ma un vailet de cabells arrissats, menut, que es diria que és el seu fill. Passa gent, no molta, i en cosa de segons ja no hi són.
El mur fa angle recta amb la vorera i al seu darrera guaiten esbarzers i arbres despullats de color negre. Encara més alt que ells, i sembla que a tocar, es perfila un edifici  blanc amb les finestres tapiades amb rajoles vermelles que fan conjunt amb la taulada triangle de la qual només es veu, de darrera la meva finestra estant, un pendent, rectilini en la part superior, d'on sobresurt una petita xemeneia en desús.
És un dia d'hivern, de cel molt blau i estàtic, damunt del qual s'hi dibuixen la casa abandonada, uns arbres més alts que aquesta i quatre edificis adjacents. Ara que no passa ningú pel costat del mur, pots agafar les tisores i retallar amb cura, com una nena petita a educació infantil, les ratlles d'aquest quadre que no es mou: la casa, els edificis, els arbres, el mur. El cel continua penjant, però per la part de sota té un forat de línies que pugen i baixen a dalt, i de línia recta abaix, allí on s'ajuntaven el mur i la vorera.
Miro a través del marc que ha deixat la retallada i veig el passeig. Penso en tornar a agafar les tisores i continuar foradant, com si hagués trobat un pou de petroli esgotat però amb possibilitats d'anar més enllà
i potser descobrir una veta, per petita que fos.
Un grup de nens sortits de l'escola tornen cap a casa a dinar precedits per llurs ombres. Dues nenes traslladen a les seves esquenes ambdues motxilles molt pesants. Un jove amb auriculars i mans a les butxaques camina indiferent al món. El moviment de la gent em distreu i ja no puc pensar en retallar.