Parèntesi

"Obriu parèntesi"..., això és el que fa ella cada cop que baixa del vagó. El tren s'atura i el rellotge li dona temps per a que trepitgi els dos esglaons. Veu el banc arrecerat del vent i el sol que li fa de teulada, i amb la motxilla que ja esdevé pesant, primer la llança al terra, i després es capbussa ella, però de cul, al suport de fusta que li fa de seient. Estira les cames, -els altres passatgers miren de no ensopegar-hi-, i allarga els braços, un a cada costat, és clar, tan reposats i amb les mans panxa enlaire i els dits flonjos i corvats endins, que ja només li manca reclinar el cap i aclucar els ulls per l'ardor dels raigs solars.
Quan ja fa una estona del posat d'indolència, ajudant-se de les plantes dels peus que premen el terra, arrossega una mica endarrere els glutis, cap a la base del respatller, i s'inclina lleugerament. Ja pot observar sense jugar la partida. No recorda on ho ha llegit, però li ve a la memòria el que algú altre ha escrit : "Ni que entre les seves joguines preferides (això tampoc no ho sabia ningú, oi que no?), hi havia també el joc de viure." Ella pensa que  a dalt del tren ha gaudit moltíssim, encara que sí que és veritat que, a voltes, se l'hi han trencat les joguines i ha hagut de plorar, i d'altres vegades, tot i la trencadissa, ha viscut en un vertigen que no
li ha donat temps de pair la felicitat o la tristesa. Ara, asseguda a l'estació, té la sensació d'un parèntesi, però se l'hi esvaeix quasi bé de pressa. Se n'adona que al banc de l'altra costat de la via hi ha una persona que llegeix un llibre prim, de tapes negres amb un requadre blavós al mig; des d'aquella distància no ho pot descriure millor. Ell aixeca els ulls i es troba amb els seus. És només un instant, interromput per la màquina de metall que s'atura amb els seus vagons.Ja no es poden veure. Ella té la necessitat de reprendre el joc de la vida i com d'esma, corre,sense motxilla i puja al tren. El que no sap és si ell també ho ha fet.