Ella cada dia s'asseu una estona sota el Baobab. No et sabria dir si durant hores o minuts o segons o dies,perquè no l'importa en absolut. Decideix que el Temps no la governa, no la fa anar en línia recta, tatxant compromisos, deures, feines programades i ja acomplertes. El Temps és circular i la du a on és: sota el Baobab.
Davant seu hi ha dos blaus i sota el cul sorra blanca. L'únic moviment, el de la mar, suau i imperceptible. Només una barca de pescadors abandonada i pintada de color porpra.
És temporada seca i les branques primes de l'arbre no tenen fulles, però ella, igualment, és a recer d'una ombra que li fa venir son.
Pensa que gràcies al Sol hi ha Ombra, doncs quan el cel està encapotat, tot és d'un to d'alumini fosc. Recorda haver-se atansat abans de l'Alba, un dia sense hores, al seu Baobab. Tenia fred i s'embolcallà amb una manta. L'arribada de la llum del dia li havia tornat la realitat: la mar, el cel, la barca, la sorra, el baobab i les ombres.
Mussita que les tenebres de la nit la fan caure en un somni que ella viu com quan és al seu Temps lineal : successos, moviments, embolics..., encara que val a dir que sense ordre cronològic.
Bé és cert, que quan hi ha Lluna plena la cosa canvia. Camina de nit i els seus ulls distingeixen tots els perfils. És com si hi hagués diferents tonalitats de negre, i l'argent accentués la seva refulgència.
Obra els ulls i s'aixeca. S'abraça a la pell de rinoceront de l'arbre, com acomiadant-se del millor amic, sabent que és un comiat curt, com el qui se'n va a treballar i després ha de tornar a casa, al Baobab.
No hay comentarios:
Publicar un comentario