miércoles, 19 de febrero de 2014
La teràpia de la Judith
Diuen que per a Derrida l'obra d'art només era la síntesi del que havia viscut l'autor, i ho va demostrar quan va deconstruir aquesta obra d'art i va trobar l'empremta dels episodis de la vida de l'autor.
Per a Magistretti cal explicar les experiències traumàtiques per tal de tornar a traçar l'emprenta neuronal en la memòria fent que cada vegada sigui meys profunda i l'acabis superant.
Això és el que he entès del que explicava la Catherine Malabou, filòsofa, en una part de l'entrevista publicada avui al diari: "Per això l'art és terapèutic.
Elaborant records i transformant-los en art, vas prenent distància respecte al trauma sofert perquè l'experiència és única però cada cop l'evoquem de manera diferent. El fet no canvia; el record que en tens sí.
És el fenònem fisiològic de la cura per l'art, que també explica per què no pots pensar dues vegades amb el mateix cervell".
N'hi haurà molts que no hi estaran d'acord. Quan un no és un artista no pot transformar els records en art, el que sí que pot fer és escriure, per exemple, i sentir-se alleujat. I un escriptor pot crear una obra d'art sense haver deixat anar els seus fantasmes (es veu, però que el Derrida no hi estaria d'acord).
Vaig tenir un professor de taller literari, al qual vaig anar només un curs i escaig, que no creia en l'escriptura com a catarsi. Era la seva opinió personal.
Jo algunes vegades m'he preguntat perquè escric un blog darrera el nom de Blancaneu. Però només he fet això: preguntar-m'ho. Potser alguns pensaran que tinc moltes coses que amagar, i d'altres que es tracta simplement d'un joc. Sigui pel motiu que sigui, a mi em va bé escriure. Li he de dir a la meva amiga Anna que també ho intenti. No fa falta que vagi al mateix psicòleg que jo, potser no cal ni que vagi a teràpia, total ! sembla que hagi superat la separació del seu marit, i del seductor ja ni en parla..., però, ui! però n'hauria de parlar, no? d'això es tracta, no?
sábado, 1 de febrero de 2014
Enrevessat: no
"Los autores antiguos anteriores a Aristóteles no consideraban el sueño como un producto del alma soñadora, sino como una inspiración de los dioses y señalaban ya en ellos las dos corrientes contrarias que habremos de hallar siempre en la estimación de la vida onírica. Se distinguían dos especies de sueños: los verdaderos y valiosos, enviados al durmiente a título de advertencia o revelación del porvenir, y los vanos, engañosos y fútiles, cuyo propósito era desorientar por completo al sujeto o causar su perdición".
Quan m'aixeco del llit de sobte, encara de nit, amb els ulls de la son com a còmplices, i a les palpentes braços i mans busquen el camí, no et sabria dir per què no encenc el llum. És la nolició?. No crec que hi hagi voluntat en el fet d'anar a les fosques. Els dits topen suaument amb les parets i ressegueixen els mobles fins a la porta del lavabo. No necessito veure-hi per fer el que he vingut a fer. M'agrada el meu estat aliè.
Quan l'endemà la claror del dia travessa els vidres i obro els ulls, reconec cadascún dels racons i em pregunto què és el que els fa diferents dels objectes que el meu tacte ha buscat subtilment a la nit per a no prendre mal en la meva passejada. Els recordo de manera sensual i penso que per aquest motiu no premo el botó de la làmpara.
Em dic Judith i crec que aquests darrers quatre anys els he passat a les palpentes. Miro d'obrir el llum i el primer que veig és el color de lapislàtzuli, davant del mar, des d'una finestra estant.
martes, 3 de diciembre de 2013
Dos poemas
Autopsicografía
El poeta es un fingidor.
Finge tan completamente
que hasta finge que es dolor
el dolor que de veras siente.
Y quienes leen lo que escribe,
sienten, en el dolor leído,
no los dos que el poeta vive
sino aquel que no han tenido.
Y así va por su camino,
distrayendo a la razón
ese tren sin real destino
que se llama corazón.
de Fernando Pessoa
Lectores
De aquel Hidalgo de cetrina y seca
tez y de heróico afán se conjetura
que, en víspera perpetua de aventura,
no salió nunca de su biblioteca.
La crónica puntual que sus empeños
narra y sus tragicómicos desplantes
fue soñada por él, no por Cervantes,
y no es más que una crónica de sueños.
Tal es también mi suerte. Sé que hay algo
inmortal y esencial que he sepultado
en esa biblioteca del pasado
en que leí la historia del hidalgo.
Las lentas hojas vuelve un niñoy grave
sueña con vagas cosas que no sabe.
de Jorge Luís Borges
viernes, 29 de noviembre de 2013
(Enrevessat), parèntesi
Encara que la ciutat té, entre d'altres, una plaça arrecerada, de mida ni gran ni petita, on hi trobes set terrasses amb les seves taules i cadires al sol de la tardor, i molt probablement també a l'hivern doncs, amb quatre, -i qui diu quatre, diu dos, una o sis-, estufes exteriors i ben abrigats és una delícia asseure't i veure passar la vida, a la resta dels carrers el vent bufa tant fort que, al girar una cantonada, amb el cap cot com qui preveu l'embranzida, sembla que el decorat s'esborri i tot el fullam sec del Far West et vingui a sobre.
Ja no recordava el Mestral, massa temps a fora. I bé, tampoc és que bufés tots els dies de l'any, així que millor submergir-se en l'aspecte banal de la ciutat i de la vida, adquirir hàbits de nou, i deixar que els dies passessin sense complicacions. Amb la rutina tot marxaria de primera i, descomptant els dies ventosos, la ciutat esdevindria sedant i el viure gens apassionant.
Passejant pel centre ple de botigues pots endevinar a quina estació de l'any estàs veient els aparadors de roba i sabates i parant l'orella per si sents parlar rus o francès. Si vols que sigui la natura la que et convenci de si és estiu o hivern, primavera o tardor, pots pensar d'atansar-te al Parc de l'estany artificial i veure els arbres si estan despullats i de quin color són, però perdràs el temps perquè són importats i de fulla perenne i, com que quasi bé a nivell de mar que hi nevi és una excepció, la meravella blanca de les postals de Nadal tampoc et donarà cap pista.
Recordo que quan vaig demanar hora al radiòleg era Setembre. No és que m'hagués fixa't en els aparadors dels comerços per saber que va ser aquell mes i no un altre. L'agost s'havia acabat i l'angoixa ja es desfermava. Al costat del Parc de l'estany artificial, el psiquiatre em va començar a tractar.
Feia dos anys i tres mesos que havia tornat a la meva ciutat, que no era meva ni molt menys, en el sentit que no recordava que mai ho hagués estat,i tampoc ara encara puc dir que ho sigui (però sí una mica més), i em pregunto què entenen per "la meva ciutat" les persones que d'aquesta manera anuncien la ciutat on van néixer,o on viuen o hi van viure. Podeu dir-me desarrelada, ja ho arreglarem.
El fer-me una mamo-grafia formava part de la revisió anual i la única novetat era el centre mèdic, al qual jo hi anava per primera vegada. I aquells propòsits d'acabada d'arribar a la ciutat, aquelles intencions de raure en la rutina i no caure en complicacions es van esborrar. Els dies començarien a ser ventosos fins i tot sense el Mestral.
lunes, 25 de noviembre de 2013
De moment, enrevessat
La Judith.
A ella li agradaria que, d'haver-la de definir d'alguna manera, ho fessin amb el mot humanisme. Però fer-ho significava alhora generalitzar i concretar massa, perquè la Judith no era només una humanitària compassiva preocupada pel patiment dels altres (encara que reduït potser al món de les idees com sol passar a molts filòsofs) sinó que en aquells moments la Judith era una amalgama de contradiccions.
La seva amiga Anna s'acabava de separar, sí; tot el seu matrimoni havia trontollat al conèixer un home seductor que es convertí en el seu amant i que, a hores d'ara, ja formava part del seu passat físic, que no emocional. El procés d'esborrar aquesta petjada en el xip de la vida que tots portem al cervell costa més. Potser no desapareix mai, el que passa és que emmagatzemem més vivències que ens fan oblidar, relativitzar o superar les anteriors.
I la Judith ja portava anys que l'única cosa que feia era separar-se. Es separava tant que potser la única cosa real a la seva vida era l'aïllament. I què passava en el seu microxip? Necessitava un nou processador de dades que posés ordre, o no.
A ella li agradaria que, d'haver-la de definir d'alguna manera, ho fessin amb el mot humanisme. Però fer-ho significava alhora generalitzar i concretar massa, perquè la Judith no era només una humanitària compassiva preocupada pel patiment dels altres (encara que reduït potser al món de les idees com sol passar a molts filòsofs) sinó que en aquells moments la Judith era una amalgama de contradiccions.
La seva amiga Anna s'acabava de separar, sí; tot el seu matrimoni havia trontollat al conèixer un home seductor que es convertí en el seu amant i que, a hores d'ara, ja formava part del seu passat físic, que no emocional. El procés d'esborrar aquesta petjada en el xip de la vida que tots portem al cervell costa més. Potser no desapareix mai, el que passa és que emmagatzemem més vivències que ens fan oblidar, relativitzar o superar les anteriors.
I la Judith ja portava anys que l'única cosa que feia era separar-se. Es separava tant que potser la única cosa real a la seva vida era l'aïllament. I què passava en el seu microxip? Necessitava un nou processador de dades que posés ordre, o no.
jueves, 7 de noviembre de 2013
Enrevessat
"És impressionant, Fedre, el que passa amb l'escriptura, i per això s'assembla de debò a la pintura. Perquè també aquesta presenta els seus productes com a éssers vius, però,si li preguntes alguna cosa, aleshores calla molt altivament".
L'esfera de la feminitat. Va existir un temps en que l'èxit de la vida depenia del matrimoni, i és clar, res més lluny del segle XXI. Quantes divorciades i divorciats coneixia ella que es consideressin uns fracassats? Així li va dir a l'Anna, però no semblava que aquesta l'escoltés, més aviat repassava en silenci el per què de la seva separació. Haver tingut un amant podia significar avorriment en el seu matrimoni, la crisi dels quaranta, reconèixer haver-se casat per conveniència, o simplement haver-se enamorat. Com es podia perdre el cap per un amant? No! No havia estat un amant! S'havia tractat només d'un seductor. El romanticisme l'havia posat ella, el sexe excitant tots dos, i el joc de seduir..., sí,també l'havien gaudit tant un com l'altre. Però, i la proposta de l'e-mail, es tractava també d'un joc? o anava de debò? Realment volia que li pagués? Era diners a canvi de sexe? Ja feia quinze dies que l'havia rebut,quinze dies sense contestar-li.
La Judith només mirava l'Anna, ja no li parlava. Ves a saber on tenia el fil del seu pensament. Bé, ho podia intuir: malbaratant un temps preciós mirant de comprendre el seductor. Amb el temps deixaria d'intentar-ho, perquè no hi havia res a comprendre. O, sí? Podria estar mirant una pintura o llegint un text i no entendre el seu significat, preguntar-li i no obtenir resposta, podria de sobte trobar-hi un sentit, però seria el seu sentit, no el de l'altre. Escriptor i seductor. Kant filòsof i Kant miserablement humà. Enrevessat
miércoles, 9 de octubre de 2013
Cómo perdí al fin mi corazón
"Porque sentía que los dedos de mi mano izquierda empujaban algo bastante grande, suave y resbaladizo..."
"...Miré hacia abajo, y allí estaba mi corazón, en mi mano."
Ya en el mes de Junio, en la entrada "Runas" escribí un fragmento de este cuento de Doris Lessing:
"Cómo perdí al fin mi corazón". Ahora siento el momento de hacerlo de nuevo. Se trata de frases y párrafos que tienen un significado especial para mí, porque de lo contrario, ¿cómo explico que en ciertas vivencias, en algunos momentos cortos en el el tiempo, en algún encuentro casual, recuerde su lectura?
" Al cabo del cuarto día estaba agotada. No había acto de voluntad, intención o deseo que me permitiera mover ese corazón ni un poquito; al contrario, no solo estaba adherido a mis dedos, como un caramelo viscoso, sino que se estaba afianzando entre la carne de mis dedos y la palma de mi mano.
Lo envolví de nuevo con el papel de aluminio y el pañuelo, y apagué las luces , subí las persianas y corrí las cortinas. Eran las diez de la mañana , un día en Londres como cualquier otro..."
"De repente oí un repiqueteo que se hizo más fuerte, intenso, perceptible, y supe antes de verla que era el sonido de unos tacones altos sobre els suelo, aunque bien podría haber sido un martillo contra una piedra. Caminaba deprisa en dirección contraria a mi ventana..."
"Lleva un rato escribir todo esto, pero sucedió en un par de segundos. El cuerpo de la mujer golpeando el suelo con el repiqueteo de los talones, luego doblando bruscamente la esquina en ángulo recto y las palomas formando otro ángulo agudo que cortó el de ella, una curva fugaz de aire en movimiento. Nada más, claro, nada..."
" Ya había pasado todo, todo se había desvanecido, la maravillosa coordinación perfecta de sonido y movimiento, pero había sucedido y me había hecho feliz y me había entusiasmado, no tenía ningún problema en este mundo, y me di cuenta de que el corazón pegado a mis dedos se había aflojado. Aun así, no pude acabar de sacarlo, a pesar de que tiraba de él por debajo del pañuelo y el papel de aluminio, pero casi.
Comprendí que era un error sentarme y analizar cada movimiento del pulso o los latidos de mi corazón a lo largo de cuarenta años. Iba por mal camino; así no iba a lograr más que dejar pegado a mi carne para siempre mi corazón, rojo y tan contento...
Suscribirse a:
Entradas (Atom)